Per què les 4 barres nues?

Història de les banderes amb morat i castell

L’origen

La bandera que avui es considera de Mallorca va ser establida a començament del segle XX. L’Ajuntament de Palma dels primers anys de la centúria, desitjós de penjar al balcó de la Sala una “bandera mallorquina” els dies de sessió, i havent-hi polèmica sobre com havia de ser aquesta bandera, encarregà un dictamen a Benet Pons i Fàbregues, cronista de la ciutat, que va ser publicat el 1907 amb el títol de La bandera de la ciudad de Mallorca. Pons proposà una bandera amb els quatre pals més una franja morada amb un castell, interpretant un document de 1312 en què el rei Sanç instituïa un símbol per als jurats de la Universitat. La veritat és que el document ja era prou conegut i la historiografia anterior l’havia considerat l’origen de l’escut de la ciutat (quarterat). Per exemple, J. M. Bover a la seva miscel·lània redactada el 1825 reprodueix el document de Sanç i l’acompanya amb un dibuix quarterat amb les armes de la ciutat.

La nova bandera de Mallorca va ser utilitzada com a símbol regionalista, especialment durant la II República. El projecte d’Estatut d’autonomia de 1936 establia a l’article 3 “La bandera de la regió és la de l’antic Regne de Mallorca”.

Amb tot, l’atribució d’aquesta bandera a l’antic regne de Mallorca és un mite derivat del caprici de Benet Pons. Abans de la seva creació pel cronista no n’hi ha el més mínim rastre documental, i sí únicament documentació (constant i ininterrompuda a partir del segle XIV) de les armes de la ciutat, sempre en forma quarterada i amb el castell sobre fons blau.

Després de la dictadura

El franquisme va prohibir inicialment l’ús de banderes “regionals” fins que a poc a poc anà tolerant-les. En el darrer tram de la dictadura hom va treure de les caixes tant la bandera dita mallorquina –que s’havia usat durant la II Rèpública i els anys precedents– com la quatribarrada. Els anys seixanta l’Ajuntament de Palma va col·locar damunt el castell de Bellver la bandera del castell sobre franja morada, però també col·locava quatribarrades als carrers, per exemple en ocasions de visites il·lustres, sense fer-ne cap problema. Una de les grans polèmiques de la Transició va ser la de les banderes (una altra, com se sap, va ser la llengua). Uns defensaren les barres netes com a bandera de les Illes Balears i altres es posaren al costat de la bandera diferenciadora. Els diaris es van omplir d’articles amb arguments històrics diversos i cartes al director defensant amb passió cada una de les dues opcions. Cal esmentar la polèmica mantinguda a la revista Lluc l’any 1977 entre Gabriel Bibiloni i Josep Segura Salado.

El 28 de juliol de 1978 es constituí, en un acte celebrat al castell de Bellver, el Consell General Interinsular, organisme autonòmic provisional. Aquell acte va estar presidit per les banderes espanyola i quatribarrada en peu d’igualtat i per les banderes de Mallorca (amb franja morada), de Menorca (amb franja blava) i de les Pitiüses (l’actual). Vegeu la foto. Semblava que la quadribarrada seria, o podia ser, la bandera de les Illes Balears.

Tanmateix, el Consell General Interinsular, organisme gestionador de l’anomenada pre-autonomia, l’any 1989 va decidir nomenar una “comissió d’experts” per a resoldre la situació. Aquesta comissió va estar formada pels mallorquins Maria Barceló Crespí i Gabriel Llompart Moragues, l’eivissenc Joan Marí Cardona i el menorquí Joan Hernández Móra. La designació d’aquesta comissió era una clara aposta per la bandera amb morat i castell, que defensava públicament de feia temps Gabriel Llompart. Aquest fou pràcticament l’únic redactor del dictamen sol·licitat, i el qui ho cuinà tot al seu gust: els altres no aportaren pràcticament res, segons paraules publicades de Maria Barceló. Naturalment, el dictamen proposava l’anomenada bandera de Mallorca com a bandera oficial de les Balears. El document fou ràpidament publicat pel Consell (Recull de dades sobre la bandera de les Illes Balears, 1980) i tot d’una va ser contestat. Per exemple, aquest article de G. Bibiloni, J.M. Llompart, I. Marí, J. Massot i Muntaner i J. Miralles; però sobretot per Ramon Rosselló Vaquer (La bandera, l’escut… I vol. 1981, II vol. 1984).

El 1983 es va provar l’Estatut d’autonomia, que estableix com a oficial de la comunitat la bandera proposada per la “comissió d’experts”, però esmenant la posició del castell, que passava d’estar tombat sobre una franja morada a estar dret sobre un quarter morat. Després, el Consell Insular de Mallorca va rescatar la bandera esmenada i la utilitza com a bandera de Mallorca.

D’altra banda, el Consell de Menorca, el 1983 nomenà una comissió integrada per Andreu Murillo, Josep Manguan, Florenci Sastre i Pilar Vinent, que dictaminà que “l’emblema que des de 1287 ha estat present a l’illa de Menorca com a distintiu de sobirania és el dels quatre pals vermells sobre fons groc”, tot i que per a remarcar la representativitat específicament menorquina proposaren que la bandera de Menorca porti sobre les quatre barres l’emblema de l’antiga Universitat General (vegeu documentació gràfica). Aquests símbols foren declarats oficials pel Consell Insular.

A les Pitiüses el Consell Insular d’Eivissa i Formentera va establir el seu emblema i la bandera oficial consistent en les quatre barres amb quatre torres a cada un dels cantons (vegeu documentació gràfica).

Finalment, el 2006 s’aprovà la Llei de capitalitat de Palma, que a l’article 3.3 estableix que “La bandera oficial de Palma de Mallorca és l’atorgada pel rei Sanç de Mallorca, en la qual hi ha el blasó reial dels pals i a la part superior la figura del castell en blanc sobre morat.”

El mite del rei Sanç

1. Benet Pons i Fàbregues

A començament del segle XX el cronista Benet Pons i Fàbregues, que havia rebut de l’ajuntament de Palma l’encàrrec d’elaborar un dictamen sobre com havia de ser la bandera mallorquina (La bandera de la ciudad de Mallorca, Palma, 1907), fent una interpretació molt personal d’un document del 1312, en què Sanç I atorga un símbol als jurats, i concretament de les expressions part superior i part inferior i del mot llatí lividus, “inventà” la que ara és la bandera oficial de Mallorca.

El dictamen de Pons està basat més en la seva fantasia que en una rigorosa interpretació de la documentació històrica, i cau en contradiccions evidents. Es mostra convençut que el document de Sanç estableix la bandera del regne (la que ell dissenya) i no hi veu cap possible relació amb l’escut d’armes de la ciutat, que admet que sempre ha estat quarterat però del qual “no se ha descubierto el título auténtico que las describa [les armes]”. Per a ell l’escut sempre ha estat quarterat mentre que la bandera ha de ser partida. Però es contradiu estrepitosament quan, cercant la resposta al misteri de si el castell va a dalt o a baix de les barres, diu que l’única mostra documental trobada és un escut partit trobat quan s’enderrocaren les murades de Palma (on és aquest escut?)

I un cop inventada la bandera, deixa volar la seva imaginació: “tal es la bandera que desde la segunda década del siglo XIV es la enseña de Mallorca: bajo su amparo se hicieron famosos nuestros navegantes, ella guió nuestras huestes a la victoria, y al reflejarse en las ondas del Mediterráneo enhiesta en los castillos de popa de nuestras galeras, sirvió de garantia al comercio, y de espanto del pirata.” I en un altre moment parla de la bandera que “dirigió nuestras huestes, tremoló en el homenaje de nuestros castillos y azotaron los vientos en las popas de nuestras naves”. Després d’aquesta explosió de patriotisme no puc deixar de citar una frase del cronista en què apareix ben identificada la seva pàtria: l’home s’aplica a fer veure que cal no confondre els símbols del rei amb els del regne, “como si fuera lícito suponer que son enseña de la patria las flores de lis de la casa de Borbón…” Però la bandera de l’èpica local de Pons i Fàbregues no apareix documentada en cap mapa, dibuix ni en cap text que la descrigui, i sí les autèntiques, la reial i la municipal quarterada. D’altra banda, com pot ser que un que es té per historiador oblidi que les huestes i les galeres i els castells i tot l’exèrcit eren bàsicament afer del rei i que la bandera reial era la que normalment els presidia, com demostra tota la documentació?

Un altre dels mites escampats per Pons és el que diu que “la bandera del reino de Mallorca unido por Pedro IV a Cataluña, Aragón y Valencia […] hubo de ser distinta de la que enarbolaron los partidarios de la independencia [sic] del archipiélago balear bajo la soberanía del último monarca de la casa de Mallorca. Frente a la tradicional enseña creada por Sancho, hubo de erguirse prepotente la enseña de Pedro el Ceremonioso. Y procurando documentar una restauración de este último estandarte, ya que callan los pergaminos, los códices y los historiadores […] hemos deducido que desde 1343 empezaron los blasones de la Ciudad y Reino a figurar en los lienzos que fueron símbolo de nuestra amada patria, simultáneamente a la sustitución de los palos rojos de la dinastía reinante por el escudo de armas acuartelado, que vemos aparecer en la orla del Libre de Corts Generals adornando la imagen del rey Ceremonioso; cuando en el Libre dels Reys, empezado a escribir en el reinado de Jaime III campea tan sólo el blasón real”. Malgrat l’embull monumental d’aquest passatge, el nostre cronista, amb una frivolitat absoluta i sense més base que la comparació de dos còdexs –comparació de la qual no es pot deduir absolutament res–, infereix que la presumpta bandera de Mallorca de l’època de Sanç i Jaume III va ser substituïda per la quarterada per imposició del cerimoniós. Una hipòtesi que tira a terra la simple comprovació que a la carta nàutica de Dalorto (1325) apareix ben clara la bandera quarterada. D’altra banda, ja seria ben exòtic que la bandera del regne “annexionat” fos substituïda per una nova bandera amb les armes del regne “annexionat” .

2. Els continuadors del mite

Lamentablement, la llenegada de Benet Pons no va ser qüestionada per ningú. La revisió va haver d’esperar a la Transició que seguí la mort de Franco. I la revisió dugué un debat entre visions diferents de la història i dels símbols.

Josep Segura Salado (El regne de Mallorca. La bandera i l’escut de les Balears. Palma, Edicions Cort, 1980) repeteix sota aparença d’erudició els tòpics de Pons. Amb una visió actual i “autonòmica” creu que Sanç concedeix la bandera del morat al regne (a les Balears, segons ell) perquè regnes diferents havien de tenir banderes diferents. I, com la gent més manipulada, creu que a les Balears les barres eren només el símbol del rei, mentre que al Principat o a Aragó eren el símbol del rei i del regne. En arribar a les conclusions del seu treball, la segona proclama que les barres soles són la bandera de Catalunya des de 1312, sorprenent deducció del document que transcrivim en el tercer paràgraf d’aquesta pàgina. Una deducció que ens recorda aquella peça del gonellisme mallorquí que diu que la “llengua mallorquina” existeix d’ençà de l’any 1835 perquè en aquell any sortí la Gramática de la lengua mallorquina de J.J. Amengual.

També repeteix que “Mort nostre rei legítim [sic], Jaume III, a la batalla de Llucmajor el 1349, Pere IV fa substituir les banderes i escuts de la monarquia abatuda per les seves pròpies. En virtut d’aquesta suplantació heràldica l’escut [sic] que Jaume I havia atorgat a Ciutat comença a aparèixer en la forma que actualment té [quarterada], sens dubte per a acabar d’esborrar el record de la bandera que se’n derivà” (pàg. 25). Després reconeix que “són, veritablement, poques les representacions autènticament antigues que d’aquesta bandera ens han arribat”, i en dóna unes quantes, totalment fantasioses, que Rosselló Vaquer (1981) desmunta una per una.

Un altre predicador de la llegenda de la bandera “del regne de Mallorca” es el pare Gabriel Llompart, autor únic del Recull de dades sobre la bandera de les Illes Balears, CIM (1980), signat per altres tres persones. Sense rubor afirma que “la bandera que està millor documentada entre tots els municipis de Balears i pot esser de tota la Corona d’Aragó, és la de Mallorca” (pàg. 16). Autèntica enganyifa, perquè tot suposant que vol indicar que hi ha un document relatiu a la seva creació, el lector entendrà que hi ha abundant documentació gràfica o textual-descriptiva de la bandera, documentació que sabem que és zero. A continuació transcriu el documentat de Sanç i la mateixa interpretació de Pons i Fàbregues sense el més mínim rigor crític. Com a prova de l’ús de la bandera cita el Llibre de clavaria de 1349 on es parla de l’estendard que els jurats dugueren a la batalla de Llucmajor (llegiu-lo en el penúltim paràgraf d’aquesta pàgina), però ens vol fer creure que el color blau que s’hi esmenta és “per manca de lila per defecte de tela o de tècnica de tintorer” (pàg. 18). Llompart amaga que la bandera dels jurats està documentada com a mínim a partir de 1325 (vegeu documentació gràfica), sempre en forma quarterada i amb els dos quarters del castell amb fons blau. Recull, sí, altres mostres de l’ús de la quarterada en el segle XIV (tot i que només dues, l’Atles Català i un dibuix de l’Arxiu diocesà) i reconeix bastant de passada la utilització de l’escut i la bandera reials. Però la conclusió que treu d’un fet i de l’altre és un passar de puntetes a fi que ningú no se’n temi. Després de tota aquesta manipulació de la realitat s’arriba a la “conclusió” que “dins un renaixament [sic] de l’unitat [sic] autonòmica de les Illes valen doncs per l’equivalent actual de l’antic Regne de Mallorca el sagell [sic] de Jaume I d’Aragó i la bandera del Rei Sanç de Mallorca”. Com preteníem demostrar, que diria un matemàtic.

Aquesta és la història que ha portat a la difusió d’una bandera històricament falsa i heràldicament incorrecta. Alguns, considerant que la historicitat i la vexil·lografia són una part de la realitat igual que els sentiments en són una altra, afirmen que –tot i l’error com a punt de partida– avui aquesta és una bandera amb la qual s’identifiquen una gran part dels mallorquins. I que és molt important que un poble s’identifiqui amb els seus símbols. No ho negarem. Però cal no oblidar que aquesta és una bandera que va ser posada en circulació precisament perquè el poble mallorquí deixàs d’identificar-se amb els símbols amb què s’havia identificat durant segles. I no cal explicar per què perquè tothom ho sap.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Extret de la pàgina de Gabriel Bibiloni